ZODÍAC
I
Aquesta poesia pertany a Maria-Mercè Marçal, que va néixer el 1952 a Barcelona. Poeta, novel·lista, traductora i assagista. És una dona compromesa amb la política, amb el feminisme i amb la seva própia classe social.
El tema principal d'aquesta poesia és el destí, la sort de la vida.
La primera estrofa l'autora ens diu que vol deixar el passat a darrere i començar una nova vida. Vol que el seu destí fracassat desaparegui. Vol fer joc de nou, és a dir, després d'haver deixat el passat, vol fer vida nova.
Li agradaria trobar un amor, ser com Cupido i llençar una fletxa a un cor per enamorar-lo.
La poesia consta de quatre estrofes, dos sonets i dos tercets. Els versos són d'art major, decasíl·labs. La rima és consonant. Creuada als dos quartets i encreuada als dos tercets.
Trobem figures retóriques com l'exclamació i la metàfora.
dijous, 5 de juny del 2008
Poesia a comentar. ZODÍAC III
ZODÍAC
III
Aquesta poesia pertany a Maria-Mercè Marçal, que va néixer el 1952 a Barcelona. Poeta, novel·lista, traductora i assagista. És una dona compromesa amb la política, amb el feminisme i amb la seva própia classe social.
El tema principal d'aquesta poesia és la solitud representada per l’autora.
El poema queda estructurant interiorment en tres parts. La introducció, que consta del primer quartet, ens situa en un espai determinat i ens indica el sentiment de la poetessa. El nus del poema és el segon quartet i ens indica, encara més profundament, com se sent l’autora i la seva lluita per no perdre’s interiorment. La resta del poema forma part de la conclusió on fa referència a la lluita de la poeta per no enfonsar-se i continuar endavant.
El poema en general expressa els sentiments de l’autora a través d’una sèrie d’imatges.
La poesia consta de quatre estrofes amb 4 versos les tres primeres estrofes, i dos versos l'última. La rima es creuda i consonant.
Atenent a les figures retòriques, ens troben amb: “i em marco, amb guix, entorn, els meus confins” hipèrbaton, “la lluna riu” personificació, “baixo al meu pou” metàfora, i “et prenc el cor” metonímia. Un dels elements claus d’aquest poema són els elements màgics com són el destí i les cartes i també “el collaret d’agres estrelles” que representen l’alliberació de l’autora davant aquesta solitud que l’ofega.
En conclusió, la poesia ens transmet la solitud que sent l'autora i elements com el mirall i la lluna són per destacar, ja que simbolitzen el feminisme, la dona.
III
Aquesta poesia pertany a Maria-Mercè Marçal, que va néixer el 1952 a Barcelona. Poeta, novel·lista, traductora i assagista. És una dona compromesa amb la política, amb el feminisme i amb la seva própia classe social.
El tema principal d'aquesta poesia és la solitud representada per l’autora.
El poema queda estructurant interiorment en tres parts. La introducció, que consta del primer quartet, ens situa en un espai determinat i ens indica el sentiment de la poetessa. El nus del poema és el segon quartet i ens indica, encara més profundament, com se sent l’autora i la seva lluita per no perdre’s interiorment. La resta del poema forma part de la conclusió on fa referència a la lluita de la poeta per no enfonsar-se i continuar endavant.
El poema en general expressa els sentiments de l’autora a través d’una sèrie d’imatges.
La poesia consta de quatre estrofes amb 4 versos les tres primeres estrofes, i dos versos l'última. La rima es creuda i consonant.
Atenent a les figures retòriques, ens troben amb: “i em marco, amb guix, entorn, els meus confins” hipèrbaton, “la lluna riu” personificació, “baixo al meu pou” metàfora, i “et prenc el cor” metonímia. Un dels elements claus d’aquest poema són els elements màgics com són el destí i les cartes i també “el collaret d’agres estrelles” que representen l’alliberació de l’autora davant aquesta solitud que l’ofega.
En conclusió, la poesia ens transmet la solitud que sent l'autora i elements com el mirall i la lluna són per destacar, ja que simbolitzen el feminisme, la dona.
Poesia a comentar. FORAVILERS III
FORAVILERS
III
Aquesta poesia pertany a Maria-Mercè Marçal, que va néixer el 1952 a Barcelona. Poeta, novel·lista, traductora i assagista. És una dona compromesa amb la política, amb el feminisme i amb la seva própia classe social.
Es podria dir que el tema d'aquesta poesia és la inocéncia de dos nens que juguen.
Al primer i segon vers de la primera estrofa ja ens adonem que es tracta de dues persones que estan en un prat obert fora de la vila. Mengen ametllons verds robats d'un hort.
A la tercera estrofa veiem que els protagonistes són dos joves que no han anat a l'escola. Aquest nens porten bates blanques (el blanc immaculat representa la inocència). Però les bates estan tacades i, per tant, aquests nens no són inocents.
La poesia consta de set estrofes. La primera i segona estrofa consta de 6 versos, la segona, la quarta, la cinquena i la sisena consta de dos versos. Tots els versos són d'art menor i lliures.
Atenent a les figures retòriques, hi tenim en dues ocasions l'exclamació, a la segona estrofa i a la quarta.
III
Aquesta poesia pertany a Maria-Mercè Marçal, que va néixer el 1952 a Barcelona. Poeta, novel·lista, traductora i assagista. És una dona compromesa amb la política, amb el feminisme i amb la seva própia classe social.
Es podria dir que el tema d'aquesta poesia és la inocéncia de dos nens que juguen.
Al primer i segon vers de la primera estrofa ja ens adonem que es tracta de dues persones que estan en un prat obert fora de la vila. Mengen ametllons verds robats d'un hort.
A la tercera estrofa veiem que els protagonistes són dos joves que no han anat a l'escola. Aquest nens porten bates blanques (el blanc immaculat representa la inocència). Però les bates estan tacades i, per tant, aquests nens no són inocents.
La poesia consta de set estrofes. La primera i segona estrofa consta de 6 versos, la segona, la quarta, la cinquena i la sisena consta de dos versos. Tots els versos són d'art menor i lliures.
Atenent a les figures retòriques, hi tenim en dues ocasions l'exclamació, a la segona estrofa i a la quarta.
Relació dels "Comentaris d'obra" amb les poesies de l'obra
Anna Montero. "L'espai d'una llengua abolida".
Per a l'Anna Montero, Bruixa de dol es una obra amb la qual se sent identificada, és a dir, que proclama la identitat com a dona, integra la veu femenina al món cultural. És una obra que té espais femenins i espais on s'esmenten l'amor i la solitud. Aquests sentiments don expressats d'una manera personal que fa arribar als lectors d'una manera col·lectiva.
"Maria-Mercè Marçal, la dona tranquil·la".
En aquest comentari, ens parla de que l'autora (com ja he esmentat a l'altra entrada) se sent identificada amb les bruixes, ja que aquestes han de fer les coses amagades per que no estaven ben vistes
"Maria-Mercè Marçal o els camins de la llibertat"
En aquest comentari ens parla de que l'autora construeix la seva identitat a teavés de la llibertat d'escollir i de viure el que sentia. Ella escriue el que sent, escriure el que sent al seu interior. La seva obra passa per tres eixos diferents: l'experiència de la gestació, de la maternitat i de l'amor lèsbic.
Antologia de poesies de Bruixa de dol
ZODÍAC
I
Lligo els records i tanco la maleta:
que engoleixi aquest llast l'avenc marí.
Que els peixos cusin la boca d'un destí
amarinat en aigües de desfeta.
Fem joc de nou a l'estranya ruleta
i llancem daus inèdits al camí.
Lladres gasius, amb el foc per botí,
cremem el darrer full de la llibreta!
Cal que encertem, amb l'ai de la sageta,
l'arbre i el cor, la fulla i el verí
i ens fem penyora d'amor a la bestreta.
I, conjur del mal astre, a l'endeví,
apuntem cels, amb pinzell de poeta
on fan la trena el cranc i l'escorpí.
TOMBANT
III
Com un peix sense bicicleta
cerco el meu cor entre les ones.
Alço la copa on mor la lluna
en vi molt dolç.
M'he emborratxat de solitud.
IX
Les hores dansen
sobre la meva pell
i ve la solitud
de peus menuts,
sense sabates...
BRIDA
V
A la fira dels Folls
jo hi aniria.
Vindria qui sap d’on
-i ningú no ho sabria-
amb els llavis oscats
de molta vida,
traginer de cançons
en cavall sense brida.
Quin esquer se m’arrapa
a la geniva?
Amor, estel amarg
a la deriva,
em fa senyals: jo vaig
per l’altra riba,
traginer de cançons
en cavall sense brida.
Cadenes són presons
i jo en fugia
pel call dels bandolers
a trenc de dia.
a la fira dels Folls
jo hi aniria
traginer de cançons
en cavall sense brida.
CEL NEGRE
IV
L'esvoliac fa nit a la lluerna.
Però la pluja em diu que tens raó.
Té, partim-nos la poma en un racó
on no arribi el glaç de la galerna.
Arreu hi ha murs i torres de defensa
i al caire d'aquest cel manen destrals.
Hem travessat el torrent fosc per guals
marcats, amb peus menuts sense remença.
I a les palpentes hem topat l'escut.
Sabrem refer camins, pel viu de l'ordi?
Si no, no hi ha terme per al llagut
que encén tardors amb mots de llibertat.
La lluna nova, saps?, diu que et recordi
que el NO d'avui du un SÍ a l'altre costat.
I
Lligo els records i tanco la maleta:
que engoleixi aquest llast l'avenc marí.
Que els peixos cusin la boca d'un destí
amarinat en aigües de desfeta.
Fem joc de nou a l'estranya ruleta
i llancem daus inèdits al camí.
Lladres gasius, amb el foc per botí,
cremem el darrer full de la llibreta!
Cal que encertem, amb l'ai de la sageta,
l'arbre i el cor, la fulla i el verí
i ens fem penyora d'amor a la bestreta.
I, conjur del mal astre, a l'endeví,
apuntem cels, amb pinzell de poeta
on fan la trena el cranc i l'escorpí.
TOMBANT
III
Com un peix sense bicicleta
cerco el meu cor entre les ones.
Alço la copa on mor la lluna
en vi molt dolç.
M'he emborratxat de solitud.
IX
Les hores dansen
sobre la meva pell
i ve la solitud
de peus menuts,
sense sabates...
BRIDA
V
A la fira dels Folls
jo hi aniria.
Vindria qui sap d’on
-i ningú no ho sabria-
amb els llavis oscats
de molta vida,
traginer de cançons
en cavall sense brida.
Quin esquer se m’arrapa
a la geniva?
Amor, estel amarg
a la deriva,
em fa senyals: jo vaig
per l’altra riba,
traginer de cançons
en cavall sense brida.
Cadenes són presons
i jo en fugia
pel call dels bandolers
a trenc de dia.
a la fira dels Folls
jo hi aniria
traginer de cançons
en cavall sense brida.
CEL NEGRE
IV
L'esvoliac fa nit a la lluerna.
Però la pluja em diu que tens raó.
Té, partim-nos la poma en un racó
on no arribi el glaç de la galerna.
Arreu hi ha murs i torres de defensa
i al caire d'aquest cel manen destrals.
Hem travessat el torrent fosc per guals
marcats, amb peus menuts sense remença.
I a les palpentes hem topat l'escut.
Sabrem refer camins, pel viu de l'ordi?
Si no, no hi ha terme per al llagut
que encén tardors amb mots de llibertat.
La lluna nova, saps?, diu que et recordi
que el NO d'avui du un SÍ a l'altre costat.
Característiques de Bruixa de dol
Bruixa de dol es una obra que expressa la vivència de l'autora com a dona i sobretot com a feminista. Tracta temes d'amor i de la vida mateixa. Es com un tipus d'autoreflexió.
L'obra està dividida en dues parts: la primera, on es presenten els poemes amb les formes mètriques i estròfiques. I la segona amb un bloc de sonets.
La major part dels poemes són amb versos d'art menor i rima asonant, alguns amb tornada i de ressonàncies populars.
Els temes segueixen una cronologia que comença amb records d'infantesa i que continua amb la desfeta de la relació amb vacil·lacions.
L'obra està dividida en dues parts: la primera, on es presenten els poemes amb les formes mètriques i estròfiques. I la segona amb un bloc de sonets.
La major part dels poemes són amb versos d'art menor i rima asonant, alguns amb tornada i de ressonàncies populars.
Els temes segueixen una cronologia que comença amb records d'infantesa i que continua amb la desfeta de la relació amb vacil·lacions.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
